jueves, 27 de diciembre de 2007

AVE ES FUTURO

L'única pregunta que cal fer-nos és: futur per a qui? A qui beneficia que facen l'AVE? Crec que és bastant evident que no beneficia a tothom: amb 100 euros el trajecte, no se'l poden permetre tots. El que està clar és que no servirà de res a tota la gent de pobles petits a la que li han destroçat el terme i que el tren no pararà allà (ni tan sols l'euromed para a la majoria de pobles, només a capitals de provincia).

Algunes dades bastant representatives són els 8 túnels que han fet falta, els 35 viaductes construïts i els 4200 milions d'euros invertits en tot el projecte. Realment és això el que li cal a la gent de l'estat espanyol? Mentrestant, la sanitat està en una greu crisi, rodalies de Barcelona (que fan servir moltíssima més gent que l'AVE) està col·lapsada, i les xarxes de distribució elèctrica (a banda de la mala distribució dels centres de producció) estan obsoletes. Tanmateix, sembla que som tan estúpids que no busquem res més que les obres faraòniques, és el que ens agrada. L'AVE, els projectes uranistics valencians, el trasvasasment de l'Ebre... Totes aquestes panacees que tants diners costen (i que van a parar a parts gairebé iguals a les butxaques dels empresaris i dels politics) no contribueixen en practicament res a la millora de la nostra situació.

No ens enganyem, ho fan tant el PP com el PSOE, vivim en la societat de l'espectacle. El seu únic objectiu (el dels politics) és mantindre's quatre anys més en el poder, i l'únic objectiu dels empresaris és que aquests quatre anys facin tots els grans projectes possibles, perquè així és com guanyen més diners.

Alguns articles relacionats:

Preu dels bitllets

Inauguració tram Málaga

"el AVE «colocará a Málaga entre las grandes capitales del sur de Europa, convirtiéndola en un territorio mucho más atractivo para las inversiones»". Ja veiem què és el que els interessa, les inversions, capital estranger per promoure més ecara la nostra societat capitalista, de la gent que ho està passant malament no se'n recorden.

Primers problemes

Bé, ja sabem com es fan les coses en aquest país: ràpid i malament. L'únic que els interessa és tenir paraules per omplir-se la boca prou de temps perquè la gent no vegi que no tenen que dir res interessant, que seguiran patint cada vegada més els contractes temporals, la dificultat d'accedir a l'habitatge, i tot veient com els de sempre acda cop son més rics.

martes, 25 de diciembre de 2007

Fent gala de la ignorància

Discurset

Any rere any tenim l'oportunitat de veure com al nostre estimadissim cap d'estat li fan llegir un nou missatge pel telepronter, escrit pels seus caps de protocol, o més segurament copiat i apegat del de l'any anterior, afegint dues referències a l'actualitat i eliminant les de l'any anterior (aquest any ha fet referències especials a llatinoamèrica...)

I homenatge, perquè no? Crec que se li ha de reconéixer a algú amb la capacitat intelectual tan minsa que aguante tants anys i que se l'arribe fins i tot a respectar des de certs ambients. Homenatge també perquè la seua estupidesa ens ha permès moltes estones de riure (amb l'ajuda del Toni Albà) i no s'ha de menysprear.

Però és que el nostre rei, al cap i a la fi, només és un reflex de la nostra societat. Els seus discursos esta tan buits de sentit com els dels politics (tan d'augmentar el benestar tot el sant dia, que poc els importa el que pase fora del pais o els problemes que pasen els treballadors precaris, l'únic benestar que puja és el dels rics, això si, cada vegada més rapidament). El nostre rei està orgullós de servir a la pàtria (Espanyola, per supost) i no dubta que tots ho estem igualment. No es fa ni una referència a aquells que no el reconeixem a ell ni a l'estat espanyol, ni al govern ni al sistema. Cap referència que faça pensar que aquest pais està més dividit que mai entre veïns, gent de diferents partits, de diferents equips de futbol, entre immigrants i "aborígens", entre valencians i catalans. Només es veu més unitat en el que ells volen: la indisoluble unitat de l'estat Espanyol. A això li dediquen gairebé la totalitat dels seus esforços (i més el PSOE que el PP) perquè així aconseguiran el que els interessa: un territori enfrontat, alienat, estúpid, però orgullós de ser el que són i que donarien el que fóra per Espanya.

El nostre rei és el prototip perfecte d'espanyol: corrupte, vago, poc inteligent i orgullós d'això. Personalment, i crec que mitja europa pensa el mateix, em cauria la cara de vergonya si el meu representant a nivell internacional tinguera sortides com la que va tindre enfront a Chávez (i dic tindria perque no el considere el meu representant, sent un espanyol vingut de França no el podria acceptar de cap manera). És aquest descontrol, aquest quedar-se tranquil amb la seua resposta infantil, perque el senyor té una rabieta, el que desacredita més (i ja només faltava que se n'anara de la sala, deplorable...). Però no, els espanyols no senten vergonya d'aquest home, els espanyols el defensen fins al final i se n'alegren de que plante cara al dimoni sud-americà:

Decadència

Així és com avança el món. Si no tenim prou amb la quantitat d'estupideses que ja existeixen per al mòbil, encara els en donen més per a parlar, el rei o qui siga. Cada vegada que algún "famós" diu una barbaritat major, demostrant que ser insolent i estúpid és el camí actualment la societat sencera pega un pas cap enrere. Pensar és d'inútils, qui no fa diners és perquè no vol, i lluitar pels teus drets ja no té sentit perque persones que estan tan malament com tu pensen que viuen en el paradís i que el governen Déus.

domingo, 16 de diciembre de 2007

Normes de Castelló

Per primera vegada, i supose que ultima, contare una experiència personal perquè crec que estos tres dies passats ho mereixen. Sobretot va per aquells incauts que vulguen entrar en Maulets i que pensen que no comporta cap tipus de treball, la veritat es que després de casi un any d'estar dins i molts avisos, no sabia encara el que anava a suposar (de fet l'últim dia al concert algu es va demanar festa per no morir a la recta final jeje).

DILLUNS:
Poca cosa, bàsicament netejar el casal perque el dia següent hi havia una xerrada sobre les normes, feta per Vicent Pitarch.

DIMARTS:
Per la vesprada classe de fisica, a les 6 acabar de netejar el casal i anar a casa a buscar el portatil per poder rojectar un powerpoint. A més, vaig haver de presentar la xerrada i quedar-me fins casi les 10. Només me faltave estudiar per a l'examen de formulació del dimecres...

DIMECRES:
Examen de formulació, per la vesprada classe de quimica i per la vesprada al casal una altra vegada a fer banderoles i altres manualitats no massa interesants. S'ha de dir que el dia va ser millor per a mi que per a altres, que se van quedar fins les 3 del matí posant cartells per Castelló.

DIJOUS:
Dia que esperavem no haver de fer gran cosa, i va resultar que al final ens va cridar l'home que venia a fer la xerrada de Galicia i que no esperavem fins el dia següent. Anem a recollir-lo a l'estació, anem tots junts al casal i el tenim onstruint el decret de nova planta un bon rato (que després no vam utilitzar, ni tampoc la constitució espanyola). S'ha de dir que l'home devia tenir més de 45 anys i que era el president d'una associació bastant important, per la qual cosa hem d'agrair que ens ajudara i no decidira passar de nosaltres.

DIVENDRES:
El primer dia de bojos. A part de fer l'examen de fisica que portava estudiant des de la setmana passada (però realment des del dimecres per l'examen de quimica jeje). Només arribar a casa haviem de començar a fer el sopar per a mes de quaranta persones, així que després de fer la compra jo i la meua germana ens vam passar hora i mitja seguida tallant pataques, albergines, i fregint sense parar. Jo me'n vaig haver d'anar, però entre ella, ma mare que va arribar sobre les 7, i dos Maulets de la Vall d'Uixó que van arribar sobre les 5 i mitja, no van acabar fins les 8:30 (per tant la meua germana se va passar cinc hores i mitja a la cuina jeje). A les 5 i mitja Maria va a recollir a Néstor, el ponent d'Euskal Herrian Eskaraz, associació per la llengua basca. El portem a la meua alqueria (on vam dormir la primera nit)i d'allà anem al casal. Jo em quede entretenint-lo mentre esperem a Alexandre (el ponent gallec) i a Laura, la membre de Maulets que també havia d'intervenir. La xerrada havia de començar a les 7, però per els problemes d'inpuntualitat de sempre no començem fins les 7. Jo presente de nou la xerrada, i com que sóc incapaç de parar a ningu que està parant, Alexandre fa una intervenció de 35 minuts dels 20 que tenia, i acaba parlant de la situació albanokosovar en comptes de la de la llengua Gallega. És el que té saber tant sobre tantes coses... Després de la nostra xerrada parlava Juanra, ex-pres politic, sobre la vida a la presó. La veritat és que sobre la vida a la presó no li vaig sentir gran cosa, només vaig veure mitja intervenció i sobretot va reivindicar la lluita per la construcció nacional dins l'estat espanyol. Com que teniem massa feina, i ell ja prous espectadors (diria que casi 70, molts en comparació als nostres 30, però ja se sap, portes a un pres i tots van de cap) vaig decidir anar-me'n a casa. Vam agafar les coses que faltaven per fer el sopar, i vam començar a montar taules al casal. La veritat és que la gent no té ni idea de com costa fer aquestes coses, simplementy es dedicaven a parlar en llocs on no podiem passar, a sentar-se quan els demanaven que pasaren a per el plat... I mos va tocar fer de cambrers. Que li hem de fer...Finalment després de 2 hores de fer de cambrer en 10 minuts per a sopar cadascú de nosaltres, va començar el concertet de Naia, que havia de ser acústic però que sonava més fort del que esperavem, de manera que ja hi havien problemes en la gent del casal. A més, com els toca tancar a les 12 van haver d'acurtar el concert. Gràcies al basc, que ens va dur material editat allà, vam poder fer un sorteig de tres camisetes (que es va fer dient numeros a l'atzar i que casualment va tocar a dos membres de maulets i un amic del casal jejeje). Per desgràcia no acabava el dia. A les, 12, despres de tancar el casal, vam haver de fer una assemblea per debatre document que haviem de parlar l'endemà amb la resta de gent de maukets que anava a vindre. Vam acabar a les 3, i encara vam anar a buscar al basc i a la ponent catalana que estaven fent-se birres a la Lola. Pel que es veu al pais basc es beu a base de quintos i aci en terços Nestor havie pillat la taja de la seua vida jejejej. De la Lola al raspabar i del raspabar a l'alqueria (no sense conéixer a algu mes pel cami), on feia un fred considerable...

DISSABTE:
Sort que el dinar i el sopar d'aquell dia el feia la gent de la Plana Baixa, perque si no no haguerem pogut fer res. La reunió que havia de començar a les 10 del mati no va començar fins les 12, i el debat que es va obrir després de dinar va ser tan llarg que es va acabar a les 7:30, molt provisionalment, i això que a les 7 havia de començar la manifestació... Tot plegat molt dificil per a tots,sobretot quan portes 10 hores reunit en dos dies... Jo vaig haver d'aguantar les set hores, pero mentrestant, la resta de la gent estava fent menjar, preparant el casal, o el que siga. com ja he dit, hi ha més feina de la que es creu. Despres de la manifestació, i en un fred que ens moriem, vam haver de sopar allà fora, i després de moltes dificultats arribar cadascú per una banda a salatal, on es afria el concert. Com a minim va alegrar la nit que el Barça va guanyar al València jejeje. Al concert, dos hores venent entrades, i tot Gargamboig atenent la paradeta. Com sempre però en Malagana mos vam escaquejar tots, l'entrada lliure, la paradeta amagada, i les 15 persones de Maulets que hi havia a la sala ballant la Conga, juntament amb el basc i els que es van voler unir. Com a minim el concert va anar bé, unes 150 persones i els grups molt contents en nosaltres. Quan ja vam decidir anar cap a casa, despres de casi una hora de parlar sense aclarir res, vam distribuir a la gent per cases i no vam haver de passar fred ningu jejej.

DIUMENGE:
I finalment, avui, quan ja pensavem que s'havia acabat tot, ens hem hagut d'alçar a les 12 (per a mi ha sigut una matança...) per netejar les cinc plantes del casal que havien quedat fetes una porqueria del dissabte. No ha estat malament, al final ens hem despedit tots, supose que la gent del nord ja se n'ha anat, com Alexandre i Néstor, que de tanta feina com teniem, en comptes de tindre a algu duent-los per Castelló aquells dies, els vam tindre a ells ajudant, servint sopar o el que fóra.

I bé, de tota esta estressant experiència que he après... Que ens ve un poc gran a nosaltres, sobretot quan ho tens tot en contra com en ha passat (portavem cinc mesos preparant-ho i en un principi s'havien de fer més coses del que s'ha acabat fent).
Però també he après altres coses, com per exemple que en l'ajuntament de Vigo hi treballen 450 policies, i que el cap de setmana només n'hi han cinc. Que a més son els millors pagats de tota Galicia, perque qualsevol cosa que fan es paga com a extraordinària. Que el PP Gallec és més nacionalista que el PSOE, i que els Gallecs són molt més propensos a apropar-se a aquella gent que no pensa com ells. Per descriure la seua gent, Alexandre va utilitzar la frase: "Déu és bo, però el diable no és dolent".
També vaig aprendre tantes paraules en basc que ja no en recorde ninguna (excepte Txakurra, que vol dir gos i que ja ho sabia d'abans), que el basc nomes el coneixen el 23% dels bascos, i el parlen habitualment el 13%. Que només en un terç del territori basc es pot accedir a l'escola en basc (i en territori s'inclou Navarra i el pais Basc francés). Vaig saber que hi havia un grup bastant interesant anomenat Banda Batxoki, que té alguns videos interesants en youtube (Harrien Dantza, la dança de les pedres, una altra paraula que he après, com que la n a final de paraula és com l'article el: Euskal herriaN euskaraz: EL pais basc), i que grups com "Hemendik At" no tenen massa seguida (que vol dir, crec, "fora d'aci"), però que a pesar d'això les seues cançons van estar molt de moda per les seues lletres (com goazen: som-hi (o vamos jeje)), canço que ens va traduir casi per complet però que tampoc no recorde, i també que allà al pais basc hi ha gran quantitat de grups i una xarxa molt compacta de estudis de grabació, discogràfiques i una radio lliure en basc.

Però sobretot vaig veure que, encara que siguem pocs, amb pocs recursos i enfrontats, mentre en quede un de nosaltres quedarà com a minim l'esperança de poder-nos reunir per un altre sopar, una altra manifestacio que els recorde que no tots ens creem les noticies, i que quan les coses es posen mes dificils només nosaltres les aguantarem. Salut!

miércoles, 5 de diciembre de 2007

Camarada Chávez

ABC

Aqest és un homenatge al president Veneçolà Hugo Chavez. I no malinterpreteu que siga un homenatge, que no vol dir que ho faça tot bé. És un homenatge a allò que fa bé, i a allò que fa malament, perque una persona no és bona sense ser dolenta, no pot acertar tot el que fa, ni ho fa tot per despit i buscant la desgràcia alena.

I aquest cop Chavez ha perdut un referèndum i, encara que ho lamente, he d'admetre que s'ho ha buscat. I s'ho ha buscat perquè té por, com tots aquells que han intentat el socialisme en el que portem de segle. I és el major error que poden cometre. No es pot tindre por quan tens la seguretat que estàs fent el millor pel teu poble, no pots tindre por quan saps que les reformes que cal introduïr són les que desitja la teua gent, no pots tindre por, i pensar que la gent és una massa estúpida, perque en el moment que penses això estàs perdent el sentit de la revolució.

La revolució l'ha de fer la gent, i és aquesta gent la que quan ho faces bé et donarà suport. I no pots tindre por de que per estar envoltats d'estats capitalistes i de propaganda aquesta gent deixarà de donar-te suport, perque ja hem vist què és el que ha passat: Chavez va resistir eleccions, cops d'estat, i perd ara. Perd ara perquè ha decidit reduïr la llibertat del seu poble, perquè té por que radio Caracas televisión tingui més força que ell. Però no pot caure en aquest error. No pot caure en aquest error perquè l'únic argument que té aquesta gent és el de la llibertat, tota la seua argumentació es basa en dir que l'adversari coarta la llibertat, perquè ells són el major exponent del liberalisme, del fes el que et doni la gana que així guanyarem més diners, i si ets prou valent per fer el que et mana la consciència i no el que creus que et servirà per fer-los callar, si decideixes donar al teu poble la llibertat per opinar, i segueixes fent bones politiques, el que la gent opinarà és que cal que segueixis manant, tu o algú que pensa com tu, i no necessitaràs allargar els mandats, coartar la llibertat d'expressió ni res semblant.

El president de Corea del nord té por. Té por perquè creu que el capitalisme el pot tombar. I la solució qua ha tret és negar qualsevol possibilitat d'entrada de notícies de fora i la creació de tanta parafernàlia com siga possible perquè la seua gent crega que tenen un estat fort, perquè consolin la seua falta de llibertat amb el pensament que són una gran nació. I aquesta tampoc no és la solució. Amb això només aconsegueixen crear un odi cap a l'actual situació que provocarà que, d'aqui uns anys, quan s'afebleixi el govern, la gent canvii inmediatament de forma de viure.

El Che no tenia por. No tenia por perquè ell compartia el seu dia a dia amb la gent del seu poble. Perquè tenia un objectiu clar, alliberar la seua gent, i sabia allò que havia d'evitar, convertir el que feia en una mentida. El que busca el socialisme i qualsevol idelogia revolucionària és l'autèntica llibertat de la gent, i la gent no és lliure quan no pot opinar, quan no pot escollir canviar de president, quan no pot influïr en el seu barri perquè algú l'està planificant des de dalt, i tampoc és lliure quan tots els objectius del govern són manipular-los (i em referisc ara als estats capitalistes, que venen la seua llibertat com absoluta, quan la realitat és que actues com ells volen, els fas el joc voluntàriament).

El subcomandante Marcos deia que cadascú és tan gran com l'enemic que escull. Chavez ha escollit el capitalisme i la globalització, per tant és gran. Però l'home és tant petit com la por que té. I Chávez té molta por. Ho veiem perquè està faltant als seus principis per por a perdre l'oportunitat de canviar el seu país. Per tant és petit. Només pots ser gran quan actues d'acord amb els teus objectius, quan la consciència guia la por, quan no canvies res del que fas per poder-ho intentar més tard.

No us enganyeu, el que fa Chávez a Veneçuela no és ni un paradís ni un infern. És absurd pensar que algú pot obrar a la perfecció, perque hauria de ser perfecte per ser-ho. Chavez està fent grans esforços per abaratir els preus dels aliments bàsics, està alfabetitzant gran part de la població, construeix hospitals i metge cubans l'ajuden a millorar la qualitat de vida de les calsses més baixes, desateses abans. Chavez ha nacionalitzat el petroli, l'única font de recursos del seu poble, i posa cada cop més condicions a les empreses, els exigeix més. Amb el que en trau dóna ajudes als indígenes, grans perjudicats de la colonització. Però Chavez no és perfecte. Sempre que pot, manipula, menteix, fa veure que tot està arreglat només amb tindre'l a ell al poder, fa mítings al més pur estil capitalista. I ara, censura. Ara redueix la llibertat de la seua gent perquè no es paralitzen les reformes que ha iniciat. Però no ho pot fer així. La seua reforma de la constitució contenia molts articles bons, però també alguns que no ho eren, i que, segons crec, són els que li han fet perdre les eleccions. Si haguera escollit només els bons, els que feien bé al seu poble, les seues bases socials no s'hagueren dividit, i ara el seu poble tindria més millores per a la seua vida (com per exemple una divisió en cinc tipus de propietat que beneficiaria més a la gent i menysa les empreses). En comptes d'això, per por, ha aconseguit perdre tot aqest avanç i es juga perdre les pròximes eleccions.

En fi, crec que ningú és perfecte, tots tenim els nostres encerts i errades, i l'única manera de, com a mínim, ser conseqüents amb els nostres pensaments (que també poden estar equivocats) és fer front a la por que sentim i actuar sempre com creiem que caldria, com ens agradaria que ens tractessin.