Guillem Agulló

Aquesta nit farà 15 anys que va morir Guillem Agulló. Quinze anys d'ençà que l'odi sense sentit va arrabassar la vida a un jove militant de maulets de només divuit anys. Pedro Cuevas ni tan sols ha complert la pena que aquesta societat "democràtica" li va imposar, i ara és completament lliure per presentar-se a les eleccions dins un partit feixista.

La desgràcia que va sofrir Guillem no és una desgràcia aïllada. Al País Valencià, les agressions feixistes s'han elevat fins a 600 l'any 2007. El novembre passat, a Madrid va morir el company antifeixista Carlos, de només 16 anys d'edat. Durant la magdalena es va intentar atacar el casal popular, un jove va rebre una punyalada. Després de la Magdalena, a un altre jove li intenten gravar una esvàstica a la cara amb una navalla, mentre tornava a casa, sol i de nit.

Tots coneixem els autors d'aquestes agressions. Com a minim, n'hem sentit el nom d'algun d'ells, o els hem vist la cara. La majoria (si no tots) tenen alguna denúncia per agressions. No neguem l'evidència de què la policia també els coneix. La policia sap qui son, i encara que ho sapiguen, i vages denunciant amb noms i cognoms, en faran cas omís. No els interessa, en absolut, tindre una llarga llista de detinguts per qüestions politiques.

La veritat, no crec que el màxim objectiu de la policia siga defensar els feixistes. Potser la gent que es considera antifeixista té més multes per pintades que els feixistes, però les conseqüències d'una agressió són les mateixes per a tothom: cap. No, la policia no està interessada en salvaguardar les organitzacions feixistes, el seu interès és molt pitjor.

El que més els interessa és fer veure que no existim, diluïr la nostra acció en una violència sense cap tipus de sentit. La guerra entre bandes és la seua excusa preferida. La societat democràtica clama per un món tranquil, sense els extrems als que tenen por: ambdós extrems. La policia els dóna aquesta tranquilitat. No existeix la gent que pensa diferent, que pensa que aquesta democràcia exercida cada quatre anys és una mentida, o que pensa que amb Franco estàvem millor, això volen que pensem. Però si, segueix existint aquella gent que pensa que amb Franco estàvem millor, personatges que són capaços de mostrar la pitjor part de l'ésser humà, que mata simplement per pensar diferent, personatges revestits de "joves sense objectius" pels mitjans de comunicació, joves, simplement violents. No senyor, aquesta gent si que té objectius. L'objectiu de que tot al món siga només com ells ho poden fer, només com ho marca la seua doctrina repressiva. No són joves que ataquen sense raó, són joves que ataquen per raons absurdes, aqui està la gran diferència.

També a nosaltres se'ns vol tancar al mateix sac. Se'ns vol posar en un grup de joves que no pensen per lluitar contra el feixisme que tanta mort ha causat ja. També nosaltres tenim les nostres raons, això si, molt diferents. Les seues es basen en imposar el model antic, el que més gent discrimina, el que méss càstig comporta per oposar-se-li. El nostre (com a minim, el meu) no és cap model fixe. El nostre model és allò que la gent (tota la gent) vulga fer amb la seua vida, sense intromissió de ninguna autoritat suprema, sense discriminació. No volem la venjança per la venjança, només volem ser lliures: dels que ens ataquen per raons absurdes, dels que disfressen això de baralles sense sentit, dels que ens volen imposar una democràcia que no arriba ni a ser a mitges. Cerquem un nou món que ens permeta viure en pau.

Això també ho cercava Guillem, això també ho cercava Carlos, i per això els faig aquest modest homenatge. Guillem va morir per defensar una cultura, un poble, Carlos per defensar totes les races, tots els colors.

No ens deixem enganyar, cap dels dos va morir per què si, i si som capaços de recordar-ho, si cadascú de nosaltres ens neguem a oblidar la barbàrie, ni ells ni els seus ideals moriran mai.

Carlos, Guillem, no us oblidarem.

Rizoma

Rizoma 1

Rizoma 2

Bueno, esta actualització va dedicada a la xarxa feminista, en qui vam fer per al 8 de Març un mural d'un Rizoma sobre les relacions entre els grups del casal popular, que és el que veieu en la foto (ahi encara no estava acabat, però ara es paregut, només que té més fils jejeje) i que intentaré, en la mesura del possible, explicar què és.

"Aquell matí dues cases del poble estaven de festa. el fill d'una i la filla de l'altra es casaven, i després de la boda, van fer el que per a ells (la gent del poble) era el més important, que era deixar la marca del que havia passat. La núvia va agafar un fil roig i el va lligar al balcó de sa casa, i després va anar fins la casa del nuvi, on aquest va lligar l'altre extrem al seu balcó. Ara, qualsevol persona que arribara al poble, sabria que entre aquestes dues cases hi havia una parella casada.

Dos carrers més avall, un home que rondava la cinquantena, amb cara de tristesa, enretirava un fil negre de sa casa, i en col·locava un altre de gris, des del seu balcó fins el d'una altra casa. Son pare havia mort, i entre les dues cases no podia haver-hi el fil que indicava la relació pare-fill. En comptes d'això, quedava el fil que deia que aquesta relació havia existit. Havia, sempre queda el record.

Aquell dia un home va arribar al poble. Era una persona inquietant: no se li veia el rostre. Com si estigués dins d'una ombra impenetrable, no se li podia veure l'expressió, la fisonomia o cap on mirava. L'home es va introduïr al poble, fent diversos tombs, aparentment desorientat per aquell poble ple de fils. A la primera persona que va trobar, li va preguntar per aquell fet tan estrany.

- Ah, és molt senzill - va respondre l'home - Veus els fils rojos? Signifiquen matrimoni entre fills de diverses cases. I el negre? Significa que en cada casa hi viu un pare o mare i el seu fill o filla. Els taronges? Que les cases son de dos germans o germanes. El groc cosins, el verd amics intims, i així succesivament.
- I de què serveix tot això? Quin sentit té?
- També és molt senzill. En aquest poble tenim una obsessió, i no és altra cosa que el coneixement. Potser, si no tinguerem els fils, no sabriem que prop de casa hi tenim germans, amics o cosins. Tenim, sentim la necessitat de conéixer en profunditat els nostres vincles. Veient-los dia a dia els tenim més presents, i al cap i a la fi, per poder relacionar-nos millor, és necessari saber quines relacions tenim.
- Però aqui entenen alguna cosa? Jo només veig fils i més fils, encara que sapiga que volen dir. No en trec res de bo.
- Pensa-hi un moment. Algun cop t'has introduït en un nou entorn sense sentir-te desorientat? No coneixes la gent, no saps què els va fer unir-se, no saps ni què pots fer allà. L'esquema dels fils només et facilita la comprensió d'una xarxa complexisima, i quan el veus, i l'entens, potser descobreixes noves relacions per establir, noves idees per provar, nous camins per recórrer. Gràcies a això estem més units del que pòdries imaginar.
- I perquè ha d'estar tot tan desordenat? No podeu trobar la manera de fer-ho més esclaridor, més organitzat?
- Aquesta és una de les gràcies del nostre sistema. volem representar unes relacions naturals, que creixen de forma natural, semblant a un rizoma. El creixement rizomatic no té principi ni fi. Cadascun dels seus nusos (en aquest cas, les cases, però podrien ser els llocs on plantes com el gram posen les arrels) poden crear una nova xarxa, estan relacionats amb altres nusos, i poden morir o deixar morir les relacions establertes. Cada nus pot expandir-se cap on vulga, sense cap obligació d'ordre o rectitud, i la planta, igual que les relacions (el matrimoni, per exemple) poden morir, deixant el seu rastre. així ens trobem amb un esquema que, sent més inteligible, s'assembla molt més a la realitat.

L'home va quedar callat, reflexionant. Després de dos dies recorrent el poble, va decidir establir-se en una casa. D'ella van sortir fils, i a la fi, la cara de l'home va començar a aclarir-se."

El circ ambulant

El mundo

Aquesta no és una notícia d'ara, és de les passades eleccions generals, però sevirà de totes maneres ja que, vulguem o no, canvien o no els discursos (i canvien, i tant), a la fi els politics fan sempre el mateix, com deia Dr. Calypso en la cançó "Se'ns pixen a sobre". Després d'això (la campanya) ves-los a buscar.

El circ ambulant abandona les sales del poder des d'on escolten els "consells" que han de seguir per governar l'estat i s'acosten a la resta del món, del qual no tenen notícies reals des de fa temps. Aquestes persones, que están tan interessades en solucionar-nos els problemes, el problema és que no en tenen de problemes del tipus de la gent normal. Rajoy no té una hipoteca, ni Zapatero. Zapatero fa quatre anys que no abandona prou la Moncloa per arribar a topar-se amb un immigrant. Com pot ajudar-los, com sap si els fa bé la seua politica si mai hi ha conviscut? Els seus assesors ho saben millor (ja que dubte que totes les politiques siguen fruit seu) el que aniria bé? Ho dubte molt. Al cap i a la fi, els assesors, encara que potser viuen més en el món real, són persones dedicades als números, no a les persones. Les estadistiques els guien, saben quina proporció de la gent està per sota el límit de la pobresa, creuen saber formes per aconseguir salvar-les, però la veritat és que si no es coneix a cada una de les persones pobres no se les pot ajudar. Això només ho pot solucionar la solidaritat, entre persones, no a través de la burocràcia i dels diners, sempre dels diners, la solució que troben sempre a tot.

Diners se'n gasten molts en el circ ambulant. 30 milions entre 4 partits en només 15 dies (això les passades eleccions, crec que en aquestes últimes s'hi invertien més de 60 milions). 30 milions d'euros... Per a què? per aconseguir el poder, per estar quatre anys més lluny de la gent, per creure que están solucionant alguna cosa quan l'están cagant, i a més enganyant la resta de la població per fer-los creure que ho fan bé.

Amb 30 milions d'euros es poden fer moltes coses. Tanmateix, que ha fet el PSOE (entre altres coses, com banderetes i focos per als seus mitings, això aquest any)? Ha fet el kit del no votante (en Castellà, això si). Aquest kit consisteix en un cartró on pots apuntar les teues idees (sobre ecologia, politiques socials etc.) i tirar-les a la paperera si no penses anar a votar(per cert, molt bones les seues idees sobre ecologia, el millor que podien fer imprimir uns 20 milions de paperets(és un dir, a saber quants n'han fet), embolicar-los en plàstic i enviar-los per totes bandes perquè, efectivament, al final tots ho tirem al fem). És a dir, bàsicament acusen a la gent que no els vota de tirar les seues idees a la paperera. Doncs bé, jo els acuso a ells de tirar cada dia pel matí les paraules socialista i obrer al fem, perquè és una vergonya que encara les utilitzen en el nom del partit. Aquestes idees, perdudes fins i tot abans de les transició, les han desprestigiat tant que només per això ja no es mereixen que els voten. Ens acusen de tirar les nostres idees, jo crec que no les escolten, que menteixen a cada paraula que diuen, i que governen sense tenir la més minima idea. Abstenció? No, no en sóc partidari. Perquè algú que s'abstén pot ser algú que realment no s'interesa en la politica, i no vull participar d'aquesta estadistica. Preferisc votar nul i que sapiguen que no valore en absolut la SEUA democràcia, i que a més en vull deixar constància.

"El candidato del PP, Mariano Rajoy, ha pedido el voto "de la ilusión" y "el optimismo", para construir una España "libre, próspera y solidaria"." La seua il·lusió és tombar a Zapatero sense pietat, canviant el plantejament fet per Aznar el 1998 (quan van decidir negociar amb ETA, oferint-los un tracte pietós en cas de abandó de les armes) i acusant-lo de fer una cosa imperdonable que ja havien fet ells; el seu optimisme és amenaçar els habitants de l'estat espanyol continuament amb el trencament de la unitat, el trencament de la seua democràcia, a la que són addictes per les possibilitats de negoci que ofereix. La llibertat que ofereix Rajoy és un contracte que OBLIGA els immigrants a adaptar-se als costums espanyols, perquè no siguen una molèstia per als xiquets pijos que no els volen veure parlant un idioma que no és el seu. L'espanya pròspera de Rajoy és l'enorme forat fiscal que té la generalitat valenciana, que ha dilapidat els recursos tal com ha pgut amb succesius projectes espectaculars (ciutat de les ciències, oceanogràfic, terra mitica, copa Amèrica, la visita del papa, ara la fórmula 1 i més que oblide). I l'Espanya solidaria és la que fomenta l'odi entre regions de la seua suposada "nació". Nosaltres tenim molt clar que som una nació diferent a l'espanyola. Ells només ho tenen clar quan impulsen un boicot als productes de gent que malgrat que insisteixen que són compatriotes, són enemics seus. Aquesta és la seua solidaritat, no comprar cava català i intentar destroçar el delta de l'Ebre deixant-lo sec.

En fi, aquesta és la seua democràcia. La democràcia de gent que no viu al carrer, de gent que gasta diners sense sentit, que afirma estupideses que no compliria ni borratxo, gent que no comunica les coses més delicades del seu govern, que només surt a parlar quan l'acusen o quan fa alguna cosa que sembla bona. Aquells que no podrien tolerar una autèntica democràcia en què els habitants es governaren a si mateixos, sent realment solidaris i repartint el que els rics volen acumular. La seua democràcia és hipòcrita i falsa. Com deien els violadores del verso "Te doy permiso para fabricar bombas con mis impuestos? NO. Pues entonces no lo llames democracia". Al cap i a la fi, nosaltres no decidim res del que ens afecta.

Qui roba a qui?

El Pais

"La Guardia Civil de Alicante ha acabado con una banda compuesta por once individuos que cometió 34 robos con violencia e intimidación [...] de las que se llevaron 750.000 euros."

És aquesta la meravella de la desinformació. La meravella de la desinformació és aconseguir que quan llegeixes això només veus el que ells dicten: uns desaprensius desafien l'ordre perque no tenen ganes de treballar i ROBEN a gent honrada. No cal ser un geni per veure que això no és del tot així. De fet, només cal haver-se interessat una mica i haver-se parat a pensar.

Parem-nos a pensar pues, i reconstruim el camí que han fet aquests diners des que es van "crear" fins que els van "robar". Sense considerar-me fisiòcrata, veig bastant evident que tota la riquesa que tenim sorgeix de la terra: de l'agricultura o de la mineria, tant és, per crear qualsevol cosa ens cal una matèria prima, i aliment per no morir. El fet que, per exemple, l'or, poc útil per a la fabricació d'objectes quotidians, esdevingués més important que el ferro, carbó o qualsevol menjar no es deu a un fet natural, sinó a un procés de dominació començat molt abans de l'utilització dels diners i que va desembocar en la utilització de l'or com a forma d'intercanvi de serveis per poder controlar millor el comerç que amb l'intercanvi directe de productes. Podem veure, doncs, que els diners (o abans l'or) no són necessaris en el sentit estricte, sinó una forma de facilitar el domini de les classes dominants, que el poseeixen. Siga com siga, resulta evident que si visquerem en un món fet d'or, no tindriem ni cotxes, ni ordenadors, ni tan sols menjar: els diners, al cap i a la fi, no són necessaris.

Tanmateix, encara sense ser necessaris, existien tres personatges als que els eren útils. Eren l'intermediari, el banquer i el constructor. En realitat, existien més persones a les que els beneficiaven els diners, i aquests tres de vegades en confonen, però podem aclarir-nos millor només amb aquests tres i les seues activitats centrals. L'intermediari és un personatge molt interessant i hàbil, que manipula, mitjançant la estúpida importància dels diners, el vertader valor de les coses. Té moltes diverses maneres de fer-ho, però bàsicament, totes consisteixen en assegurar que té la possessió autèntica de la natura, de manera que la gent que arranca tota la matèria prima està subjugada a aquest personatge, que els dóna una miseria en forma dels seus diners sense valor per els minerals o menjar que aquests bons homes extrauen de la terra, i després s'encarrega d'ordenar a altra gent al seu servei que perdi hores i hores en dur aquesta matèria a un altre lloc, pagant-los també una misèria, perquè llavors un altre personatge del seu mateix tipus li pagarà encara més d'aquests diners inútils, que li permetran continuar amb el procés. Altres vegades aquest intermediari no és el propietari de la terra o mina, però com és l'únic capaç d'enviar la materia prima al seu destí, fixa ell mateix el preu a pagar, sense tenir en compte els legítims amos de la terra: els que la treballen. D'aquesta manera, una persona sola pot, des de la seua casa i tranquilament, dominar centenars de treballadors mitjançant els diners, que no tenen valor.

El segon personatge és el banquer. Mitjançant segurament procediments com l'anterior personatge, va aconseguir tants diners que no sabia que fer-ne, així que va inventar-se una cosa que li permetia, treballant encara menys, guanyar més, a costa, com sempre, de la gent que treballa. Va crear el banc, on totes les persones que treballen per als intermediaris, per por a perdre els seus inútils diners, els poden guardar, això si, al servei del banquer. El tracte, simplement, és aquest: els teus diners son teus, els pots recuperar quan vulgues, però mentrestant jo faré el que em doni la gana amb ells. I aqui és on entra el tercer personatge, intimament relacionat amb el banquer: el constructor té una nova idea per guanyar diners, però necessita diners per dur-la a terme. El banquer es converteix en el seu aliat, i comença la macabra operació. Amb els diners combinats que l'intermediari confia al banquer (diners com hem vist robats a la gent que treballa per a ell) i dels mateixos treballadors, el banquer paga al constructor perquè faci el seu negoci, amb el tracte següent: es deixen x diners, el banc en recupera x més alguna cosa més. El constructor ha de pagar x més alguna cosa, més, per tant, els ha de vendre a x més molt més. L'intermediari no està interessat en comprar els pisos que fa el constructor, són els treballadors els que els necessiten, però amb els miserables sous que els paga l'intermediari i l'exagerat cost que imposa el constructor, són incapaços de pagar-ho tot de cop. El banquer està desolat, pobra gent, aixi que els ofereix un tracte: el pis el pago jo, vosaltres m'aneu pagant el que em debeu poc a poc, any a any, però quan acabeu de pagar haureu pagat molt més del que em va costar a mi!!! Si el treballador vol viure en aquesta societat basada en coses sense valor, ha dacceptar el tracte, no té més remei.

Podem repassar ara una mica el procés. El treballador es deixa el llom des del principi: per allò que extrau de la terra, l'intermediari, des de sa casa, en treu més que ell mateix. Després, un banquer, amb els diners que han tret, fa negoci amb el constructor, guanyant més diners, com també en guanya més el constructor, diners que han de pagar els treballadors, que per si no fóra poc, per aconseguir el pis, han de pagar més del preu inflat que imposa el constructor perquè el banc els ajuda. Hi ha tres personatges que sense treballar, manipulant objectes sense valor, han guanyat molt més que la gent que s'hi ha deixat la vida. Em falta el verb que defineix aquesta activitat...crec que era robar.

I ara recordem com començava l'article: la banda bla bla bla, robo con intimidación, se llevaron 750.000 euros. En primer lloc, la intimidación: aquests onze lladres l'han comesa 34 cops. De l'intermediari depenen milers de persones que si no accepten el tracte possiblement moriran de fam. Del banquer i el constructor unes altres tantes que es quedaran sense casa. No vaig a entrar en temes de moral, però simplement per la magnitud, són els crims comesos pels tres personatges els que crec que haurien de sortir a les noticies. En segon lloc, els diners robats: els lladres en van robar 750.000€. El benefici net del banc BBVA el 2007 va ser de 6130 milions d'euros (font). Jo veig molt clar quin és el robatori més gran dels dos.

Perdoneu, de totes maneres, la terrible simplificació que es desprén de l'anàlisi: existeixen moltes més persones implicades, sistemes, tipus de treballadors, de lladres etc., però si alguna cosa em sembla aprendre quan llegisc més sobre el tema, és que com més s'aprofundeix en la forma de reproducció capitalista i en els seus mètodes, més grans i exagerats es veuen els seus robatoris.

No fa molt, parlava amb uns amics quina manera era més politicament correcta de guanyar diners: vendre alcohol o robar un banc. Venent alcohol li l'has comprat a l'intermediari que ha explotat tota aquella gent, augmentant els seus beneficis. Robant a un banc, al cap i a la fi, robes als tres personatges i redueixes els seus comptes injustos. Per mi no hi ha dubte possible de quina és la forma més correcta.

Com va dir no se qui, no se quan: "Atracar un banc és un delicte, però un delicte més gran és fundar-lo".

Caciquisme

De cacics és la nostra terra, no ens en cansem mai. De cacics és la nostra terra perquè, no ens enganyem, al cap i a la fi aci som així, si normalment ens interessem poc pel dolor aliè, com ens hem de preocupar de la gent que viu bé però a costa nostra. No, si a nosaltres no ens afecta molt directament no som capaços d'actuar amb força. Tots coneixem quins cacics tenim per Castelló (i tots els que em deixe, i els que estan a l'ombra del poder, i els que no surten per la televisió), però encara aixi fare un breu repàs.

LUIS BATALLA: És el major constructor de la nostra zona, una persona que no es cansa mai d'alçar carrers, buidar el subsòl de Castelló i tornar-ho a tapar, tocant-nos de passada la paciència i la butxaca. Aquest gran home (fundador de l'empresa LUBASA; Luis Batalla SA) fa i desfà el que vol per Castelló: té les concesions dels aparcaments. Mentre cada vegada hi ha menys lloc gratuït per aparcar, mentre augmenta el nombre de cotxes en Castelló, sense que en cap moment milloren els serveis de transport public (dels qual el meu germà quan torna de Barcelona s'exclama), va augmentant el nombre de places que el senyor Luis té per vendre i així enriquir-se una mica més. També té la concessió de l'aeroport, la gran panacea que portarà, si pot ser, una mica més de diners a la butxaca de Jesús Ger (de qui ara parlaré) i també un major deute per la diputació, la generalitat, i tot allò que en algun moment es relacione amb el PP valencià. Luis Batalla és el responsable que, a base d'estranys acords comercials entre l'ajuntament i la seua empresa, es tornen a construïr una vegada i una altra les voreres de Castelló, sempre a càrrec seu, ja que té el monopoli assegurat i per anys, com a minim mentre mani el PP(això és, aqui segur, molts anys).

JESÚS GER: Responsable que la projecció internacional de Castelló siga (a banda del vila-real club de futbol, ja veiem que interessa al món) el regne de la cutror i el falsejament del territori. Marina d'Or (o Marina Horror i altres noms que no recorde) s'ha convertit en un referent per tota la gent que vol passar unes vacances que res tenen a veure amb una realitat minimament palpable. En el petit (relativament) imperi de Jesús Ger, pots gaudir "del mayor balneario de agua marina de europa". Hi ha una raó perquè diguen que és d'aigua marina. Només es considera balnearis els que utilitzen aigües minerals, termals i de brollador, i així havia de constar en una llei que van impulsar les corts valencianes. Però la pressió que Ger va fer sobre les corts va aconseguir que el PP aplaçara, indefinidament, l'aprovació de la llei, i aprofiten el buit legal per poder-ne dir balneari. Però Marina d'Or no és el pitjor crim de Ger: a alguns quilòmetres de la costa, envoltant per complet Cabanes, s'ha projectat Marina d'Or Golf, dins el PAI de mundo ilusión. DIVUIT MILIONS de metres quadrats per fer-ho camps de golf, pistes d'esquí i més de 6000 apartaments, una autèntica barbaritat que ocupa un espai gairebé equivalent a la sueprficie del terme de Cabanes (de 20 milions de metres quadrats). Per aconseguir tot això ha comptat amb la complicitat de les autoritats: FACSA no podia garantir l'accés a l'aigua de tota aquesta zona urbanitzada, de manera que el que es va decidir va ser fer la concesió del servei de les aigües al grup Marina d'Or. Per si no foren prou les barbaritats que aquest home ha comès en Orpesa, a més es ermet un homenatge a la seua benvolguda persona. Si hi poseu un poc d'imaginació, a la foto podreu veure una J i dos G (una cap epr avall i l'altra normal, una sobre l'altra); és a dir, JGG, Jesús Ger Garcia. Fins i tot el cel recordarà l'autor del crim.

FABRA: I ara si, el rei de la festa, el major de tots, això si, sempre des de l'ombra.

Article Fabra 1

Article Fabra 2

Mentre el jutjaven per les fundades sospites de corrupció, set jutges van demanar que els traslladaren, cosa bastant curiosa si l'associem a la cara de mafiós que el president de la diputació té. El senyor Fabra és el resposable de la major part de les barbaritats que es cometen a Castelló: directa o indirectament, si depèn de la diputació o del seu partit, dins el que té un increïble pes, Carlos Fabra influeix per fer concessions a LUBASA de tot tipus. És el responsable de l'impuls de l'aeroport de Castelló i també de l'infame "Ciudad de las lenguas", curiós projecte que prometia fer, en paraules de l'ex-alcalde de Castelló, que Castelló fóra la capital mundial de Castellà. També de boca seua va sortir que el projecte segurament mai no es completaria, i tanmateix, tant ell com l'inestimable senyor Joseti, van començar a cobrar gran quantitat de diners com a assesors de la citada ciutat. A Carlos Fabra, els vicis li'ls paguem entre tots, encara que els diners peguen més o menys voltes. Tant si és pel sou que se li paga per estar a la diputació, com si els diners primer van a LUBASA i desorés a ell per comisions, a la fi el que compta és que se'ls acaba gastant en la seua afició als casinos i a les dones, que pobres, no tenen altra sortida ara mateix. Fabra sobretot és un home de sort, que ja tres vegades ha comprat loteria guanyadora, encara que dubte que se l'haja vist prop d'un venedor de loteria. Però, per damunt de tot, és un home honrat, que necessita 94 comptes bancaris perquè el puguen tenir més controlat.

És, en definitiva, la nostra terra la que escup aquests individus, que mai s'han preocupat del que ens envolta, sinó que sempre han estat mirant números, intentant fer-los pujar. Al cap i a la fi, som nosaltres els que els mantenim allà. No seriem doncs, capaços, si anarem tots alhora, de fer-los caure?

Masclisme descarat

Bueno, comença un altre any i com no havie de tornar a donar la tabarra, esta vegada perquè vaig vore unes frases que me van interessar bastant en l'exposició de dones en lluita que hi ha (encara) al casal popular de Castelló. Les frases impacten bastant perquè la majoria són de gent molt coneguda que no t'imaginaries per res que foren tan refotudament misògins, i sembla mentida que coses com aquestes, que per mi ja gairebé desacrediten a la persona que les diu, no es comenten en absolut quan es parla d'aquests personatges. Per exemple, sempre es comenta que malgrat l'època que va viure, Plató era favorable a que les dones tingueren els mateixos drets que les dones, però dubte molt que quan donem Kant ens diguen que creia que les dones eren absolutament inútils i que si alguna demostrava un mínim d'inteligència era que en el fons s'assemblava més als homes (Cite d'un text que ens van passar a Valencià: Quan veus una dona discutint sobre els principis de la mecànica, sembla que l'únic que li falte és una bona barba). Supose que d'exemples com aquests n'hi han a milers, però comentaré només els de l'exposició:

"No es pot confiar un secret a una dona que no estiga morta" -- Francisco de Quevedo. Malgrat les seues poesies amoroses, considerades importantisimes, es fa evident que sentia un despreci absolut cap a la dona, a la que li atribueix un tòpic molt comú (de xafarderes), rebaixant-la.

"Home, tu eres l'amo, la dona la teua esclava, Déu ho ha volgut així" -- Sant Agustí. Aquesta ja em sembla depravant. En primer lloc perquè no entenc com a una persona aixina se la pot declarar santa i venerar-la. En segon lloc, perquè ara que tanta gent es tira les mans al cap perquè els musulmans són uns integristes que creuen que la dona és inferior per la voluntat de Déu, ningú pensa que aquesta era la nostra cultura no fa gaire i que no ens podem considerar superiors quan erem iguals o pitjors que ells.

"La unica cosa en el món pitjor que una dona és una altra dona" -- Aristòfanes. No cal fer massa comentaris, només dir que Aristòfanes era un dramaturg grec i que reprodueix el pensament dominant que la dona està per sota de tot.

"Les dones senten passió pel càlcul: divideixen la seua edat per dos, dupliquen el preu dels seus vestits, tripliquen el sou dels seus marits i afegeixen cinc anys a l'edat de la seua millor amiga" -- Marcel Achard (comediant). Bé, a part de tractar a la dona de mentirosa, rencorosa i superficial, crec que el més important és pensar en, si és veritat que ho fan, el perquè de tot això. Pel que es veu els homes han estat tan ocupats criticant a les dones que no s'han donat conter de que és el patriarcat,el seu sistema de valors, el que fa que les dones se senten menyspreades i busquen tindre una aparent millor posició davant la societat. És el patriarcat el que fa que les dones busquen ser més joves, més primes i més riques, i l'autoodi el mecanisme que utlitza.

"No descriuré els òrgans femenins perquè són detestables" -- Carlos Linneo (biòleg). Sin comentarios. Només penseu quins eren els biòlegs que teniem no fa molt.

"La dona és un animal inepte i estúpid, encara que agradable i graciós" -- Erasme de Rotterdam. Aquest em va impresionar bastant perquè sempre que em parlaven del renaixement, aquest personatge el destacaven com un dels més importants pensadors de l'època. Novament era un misògin, cosa que mai es diu.

I bé, encara n'hi han més però supose que la idea ja està suficientment clara. El que ens hem de plantejar una altra vegada és si realment tota aquesta estupidesa l'hem superat o no. Jo crec que no l'hem superada en absolut, encara que com ja he dit algunes vegades, la hipocresia actual és més dificil de veure, està més oculta i alhora funciona més. La dona actualment és més que mai objecte de desig en tots els anuncis que pugues imaginar, per la televisió segueix representant gairebé tots els prototips de dona possibles, i el que és pitjor, més enllà d'aquest món de ficció que veiem cada dia, resulta que al carrer casi totes les dones reprodueixen el que veuen, se pinten, se vestixen o s'operen per arribar a la perfecció que se'ls demana sense parar-se a pensar en com afecta això a la seua dignitat.

No fa molt vaig vore un anunci que me va impresionar bastant. Era de jocs de la nintendo DS per a xiqueta i les quatre opcions eren: ser veterinaria, cuinera, dissenyadora o mare, i ademés ho diuen com si res, com si no fóra prou retrògrad atribuir aquestes feines a les dones quan fa tant de temps que han entrat en tot l'àmbit de treball. Tanmateix, aqui tenim veterinaria, cuinera i mare, induint com sempre s'ha intentat a aprendre a cuidar dels altres. I l'altra dissenyadora, per ser la persona amb més estil i menys cervell de la contrada.

No sé vosaltres que en pensareu de tot això, jo crec que les coses estan tan malament com fa alguns segles i si es continua així ni tan sols tota aquella gent que es creu tan moderna per donar paritat al govern serà capaç de trobar dones interessades en això.

AVE ES FUTURO

L'única pregunta que cal fer-nos és: futur per a qui? A qui beneficia que facen l'AVE? Crec que és bastant evident que no beneficia a tothom: amb 100 euros el trajecte, no se'l poden permetre tots. El que està clar és que no servirà de res a tota la gent de pobles petits a la que li han destroçat el terme i que el tren no pararà allà (ni tan sols l'euromed para a la majoria de pobles, només a capitals de provincia).

Algunes dades bastant representatives són els 8 túnels que han fet falta, els 35 viaductes construïts i els 4200 milions d'euros invertits en tot el projecte. Realment és això el que li cal a la gent de l'estat espanyol? Mentrestant, la sanitat està en una greu crisi, rodalies de Barcelona (que fan servir moltíssima més gent que l'AVE) està col·lapsada, i les xarxes de distribució elèctrica (a banda de la mala distribució dels centres de producció) estan obsoletes. Tanmateix, sembla que som tan estúpids que no busquem res més que les obres faraòniques, és el que ens agrada. L'AVE, els projectes uranistics valencians, el trasvasasment de l'Ebre... Totes aquestes panacees que tants diners costen (i que van a parar a parts gairebé iguals a les butxaques dels empresaris i dels politics) no contribueixen en practicament res a la millora de la nostra situació.

No ens enganyem, ho fan tant el PP com el PSOE, vivim en la societat de l'espectacle. El seu únic objectiu (el dels politics) és mantindre's quatre anys més en el poder, i l'únic objectiu dels empresaris és que aquests quatre anys facin tots els grans projectes possibles, perquè així és com guanyen més diners.

Alguns articles relacionats:

Preu dels bitllets

Inauguració tram Málaga

"el AVE «colocará a Málaga entre las grandes capitales del sur de Europa, convirtiéndola en un territorio mucho más atractivo para las inversiones»". Ja veiem què és el que els interessa, les inversions, capital estranger per promoure més ecara la nostra societat capitalista, de la gent que ho està passant malament no se'n recorden.

Primers problemes

Bé, ja sabem com es fan les coses en aquest país: ràpid i malament. L'únic que els interessa és tenir paraules per omplir-se la boca prou de temps perquè la gent no vegi que no tenen que dir res interessant, que seguiran patint cada vegada més els contractes temporals, la dificultat d'accedir a l'habitatge, i tot veient com els de sempre acda cop son més rics.