Qui roba a qui?

El Pais

"La Guardia Civil de Alicante ha acabado con una banda compuesta por once individuos que cometió 34 robos con violencia e intimidación [...] de las que se llevaron 750.000 euros."

És aquesta la meravella de la desinformació. La meravella de la desinformació és aconseguir que quan llegeixes això només veus el que ells dicten: uns desaprensius desafien l'ordre perque no tenen ganes de treballar i ROBEN a gent honrada. No cal ser un geni per veure que això no és del tot així. De fet, només cal haver-se interessat una mica i haver-se parat a pensar.

Parem-nos a pensar pues, i reconstruim el camí que han fet aquests diners des que es van "crear" fins que els van "robar". Sense considerar-me fisiòcrata, veig bastant evident que tota la riquesa que tenim sorgeix de la terra: de l'agricultura o de la mineria, tant és, per crear qualsevol cosa ens cal una matèria prima, i aliment per no morir. El fet que, per exemple, l'or, poc útil per a la fabricació d'objectes quotidians, esdevingués més important que el ferro, carbó o qualsevol menjar no es deu a un fet natural, sinó a un procés de dominació començat molt abans de l'utilització dels diners i que va desembocar en la utilització de l'or com a forma d'intercanvi de serveis per poder controlar millor el comerç que amb l'intercanvi directe de productes. Podem veure, doncs, que els diners (o abans l'or) no són necessaris en el sentit estricte, sinó una forma de facilitar el domini de les classes dominants, que el poseeixen. Siga com siga, resulta evident que si visquerem en un món fet d'or, no tindriem ni cotxes, ni ordenadors, ni tan sols menjar: els diners, al cap i a la fi, no són necessaris.

Tanmateix, encara sense ser necessaris, existien tres personatges als que els eren útils. Eren l'intermediari, el banquer i el constructor. En realitat, existien més persones a les que els beneficiaven els diners, i aquests tres de vegades en confonen, però podem aclarir-nos millor només amb aquests tres i les seues activitats centrals. L'intermediari és un personatge molt interessant i hàbil, que manipula, mitjançant la estúpida importància dels diners, el vertader valor de les coses. Té moltes diverses maneres de fer-ho, però bàsicament, totes consisteixen en assegurar que té la possessió autèntica de la natura, de manera que la gent que arranca tota la matèria prima està subjugada a aquest personatge, que els dóna una miseria en forma dels seus diners sense valor per els minerals o menjar que aquests bons homes extrauen de la terra, i després s'encarrega d'ordenar a altra gent al seu servei que perdi hores i hores en dur aquesta matèria a un altre lloc, pagant-los també una misèria, perquè llavors un altre personatge del seu mateix tipus li pagarà encara més d'aquests diners inútils, que li permetran continuar amb el procés. Altres vegades aquest intermediari no és el propietari de la terra o mina, però com és l'únic capaç d'enviar la materia prima al seu destí, fixa ell mateix el preu a pagar, sense tenir en compte els legítims amos de la terra: els que la treballen. D'aquesta manera, una persona sola pot, des de la seua casa i tranquilament, dominar centenars de treballadors mitjançant els diners, que no tenen valor.

El segon personatge és el banquer. Mitjançant segurament procediments com l'anterior personatge, va aconseguir tants diners que no sabia que fer-ne, així que va inventar-se una cosa que li permetia, treballant encara menys, guanyar més, a costa, com sempre, de la gent que treballa. Va crear el banc, on totes les persones que treballen per als intermediaris, per por a perdre els seus inútils diners, els poden guardar, això si, al servei del banquer. El tracte, simplement, és aquest: els teus diners son teus, els pots recuperar quan vulgues, però mentrestant jo faré el que em doni la gana amb ells. I aqui és on entra el tercer personatge, intimament relacionat amb el banquer: el constructor té una nova idea per guanyar diners, però necessita diners per dur-la a terme. El banquer es converteix en el seu aliat, i comença la macabra operació. Amb els diners combinats que l'intermediari confia al banquer (diners com hem vist robats a la gent que treballa per a ell) i dels mateixos treballadors, el banquer paga al constructor perquè faci el seu negoci, amb el tracte següent: es deixen x diners, el banc en recupera x més alguna cosa més. El constructor ha de pagar x més alguna cosa, més, per tant, els ha de vendre a x més molt més. L'intermediari no està interessat en comprar els pisos que fa el constructor, són els treballadors els que els necessiten, però amb els miserables sous que els paga l'intermediari i l'exagerat cost que imposa el constructor, són incapaços de pagar-ho tot de cop. El banquer està desolat, pobra gent, aixi que els ofereix un tracte: el pis el pago jo, vosaltres m'aneu pagant el que em debeu poc a poc, any a any, però quan acabeu de pagar haureu pagat molt més del que em va costar a mi!!! Si el treballador vol viure en aquesta societat basada en coses sense valor, ha dacceptar el tracte, no té més remei.

Podem repassar ara una mica el procés. El treballador es deixa el llom des del principi: per allò que extrau de la terra, l'intermediari, des de sa casa, en treu més que ell mateix. Després, un banquer, amb els diners que han tret, fa negoci amb el constructor, guanyant més diners, com també en guanya més el constructor, diners que han de pagar els treballadors, que per si no fóra poc, per aconseguir el pis, han de pagar més del preu inflat que imposa el constructor perquè el banc els ajuda. Hi ha tres personatges que sense treballar, manipulant objectes sense valor, han guanyat molt més que la gent que s'hi ha deixat la vida. Em falta el verb que defineix aquesta activitat...crec que era robar.

I ara recordem com començava l'article: la banda bla bla bla, robo con intimidación, se llevaron 750.000 euros. En primer lloc, la intimidación: aquests onze lladres l'han comesa 34 cops. De l'intermediari depenen milers de persones que si no accepten el tracte possiblement moriran de fam. Del banquer i el constructor unes altres tantes que es quedaran sense casa. No vaig a entrar en temes de moral, però simplement per la magnitud, són els crims comesos pels tres personatges els que crec que haurien de sortir a les noticies. En segon lloc, els diners robats: els lladres en van robar 750.000€. El benefici net del banc BBVA el 2007 va ser de 6130 milions d'euros (font). Jo veig molt clar quin és el robatori més gran dels dos.

Perdoneu, de totes maneres, la terrible simplificació que es desprén de l'anàlisi: existeixen moltes més persones implicades, sistemes, tipus de treballadors, de lladres etc., però si alguna cosa em sembla aprendre quan llegisc més sobre el tema, és que com més s'aprofundeix en la forma de reproducció capitalista i en els seus mètodes, més grans i exagerats es veuen els seus robatoris.

No fa molt, parlava amb uns amics quina manera era més politicament correcta de guanyar diners: vendre alcohol o robar un banc. Venent alcohol li l'has comprat a l'intermediari que ha explotat tota aquella gent, augmentant els seus beneficis. Robant a un banc, al cap i a la fi, robes als tres personatges i redueixes els seus comptes injustos. Per mi no hi ha dubte possible de quina és la forma més correcta.

Com va dir no se qui, no se quan: "Atracar un banc és un delicte, però un delicte més gran és fundar-lo".

Caciquisme

De cacics és la nostra terra, no ens en cansem mai. De cacics és la nostra terra perquè, no ens enganyem, al cap i a la fi aci som així, si normalment ens interessem poc pel dolor aliè, com ens hem de preocupar de la gent que viu bé però a costa nostra. No, si a nosaltres no ens afecta molt directament no som capaços d'actuar amb força. Tots coneixem quins cacics tenim per Castelló (i tots els que em deixe, i els que estan a l'ombra del poder, i els que no surten per la televisió), però encara aixi fare un breu repàs.

LUIS BATALLA: És el major constructor de la nostra zona, una persona que no es cansa mai d'alçar carrers, buidar el subsòl de Castelló i tornar-ho a tapar, tocant-nos de passada la paciència i la butxaca. Aquest gran home (fundador de l'empresa LUBASA; Luis Batalla SA) fa i desfà el que vol per Castelló: té les concesions dels aparcaments. Mentre cada vegada hi ha menys lloc gratuït per aparcar, mentre augmenta el nombre de cotxes en Castelló, sense que en cap moment milloren els serveis de transport public (dels qual el meu germà quan torna de Barcelona s'exclama), va augmentant el nombre de places que el senyor Luis té per vendre i així enriquir-se una mica més. També té la concessió de l'aeroport, la gran panacea que portarà, si pot ser, una mica més de diners a la butxaca de Jesús Ger (de qui ara parlaré) i també un major deute per la diputació, la generalitat, i tot allò que en algun moment es relacione amb el PP valencià. Luis Batalla és el responsable que, a base d'estranys acords comercials entre l'ajuntament i la seua empresa, es tornen a construïr una vegada i una altra les voreres de Castelló, sempre a càrrec seu, ja que té el monopoli assegurat i per anys, com a minim mentre mani el PP(això és, aqui segur, molts anys).

JESÚS GER: Responsable que la projecció internacional de Castelló siga (a banda del vila-real club de futbol, ja veiem que interessa al món) el regne de la cutror i el falsejament del territori. Marina d'Or (o Marina Horror i altres noms que no recorde) s'ha convertit en un referent per tota la gent que vol passar unes vacances que res tenen a veure amb una realitat minimament palpable. En el petit (relativament) imperi de Jesús Ger, pots gaudir "del mayor balneario de agua marina de europa". Hi ha una raó perquè diguen que és d'aigua marina. Només es considera balnearis els que utilitzen aigües minerals, termals i de brollador, i així havia de constar en una llei que van impulsar les corts valencianes. Però la pressió que Ger va fer sobre les corts va aconseguir que el PP aplaçara, indefinidament, l'aprovació de la llei, i aprofiten el buit legal per poder-ne dir balneari. Però Marina d'Or no és el pitjor crim de Ger: a alguns quilòmetres de la costa, envoltant per complet Cabanes, s'ha projectat Marina d'Or Golf, dins el PAI de mundo ilusión. DIVUIT MILIONS de metres quadrats per fer-ho camps de golf, pistes d'esquí i més de 6000 apartaments, una autèntica barbaritat que ocupa un espai gairebé equivalent a la sueprficie del terme de Cabanes (de 20 milions de metres quadrats). Per aconseguir tot això ha comptat amb la complicitat de les autoritats: FACSA no podia garantir l'accés a l'aigua de tota aquesta zona urbanitzada, de manera que el que es va decidir va ser fer la concesió del servei de les aigües al grup Marina d'Or. Per si no foren prou les barbaritats que aquest home ha comès en Orpesa, a més es ermet un homenatge a la seua benvolguda persona. Si hi poseu un poc d'imaginació, a la foto podreu veure una J i dos G (una cap epr avall i l'altra normal, una sobre l'altra); és a dir, JGG, Jesús Ger Garcia. Fins i tot el cel recordarà l'autor del crim.

FABRA: I ara si, el rei de la festa, el major de tots, això si, sempre des de l'ombra.

Article Fabra 1

Article Fabra 2

Mentre el jutjaven per les fundades sospites de corrupció, set jutges van demanar que els traslladaren, cosa bastant curiosa si l'associem a la cara de mafiós que el president de la diputació té. El senyor Fabra és el resposable de la major part de les barbaritats que es cometen a Castelló: directa o indirectament, si depèn de la diputació o del seu partit, dins el que té un increïble pes, Carlos Fabra influeix per fer concessions a LUBASA de tot tipus. És el responsable de l'impuls de l'aeroport de Castelló i també de l'infame "Ciudad de las lenguas", curiós projecte que prometia fer, en paraules de l'ex-alcalde de Castelló, que Castelló fóra la capital mundial de Castellà. També de boca seua va sortir que el projecte segurament mai no es completaria, i tanmateix, tant ell com l'inestimable senyor Joseti, van començar a cobrar gran quantitat de diners com a assesors de la citada ciutat. A Carlos Fabra, els vicis li'ls paguem entre tots, encara que els diners peguen més o menys voltes. Tant si és pel sou que se li paga per estar a la diputació, com si els diners primer van a LUBASA i desorés a ell per comisions, a la fi el que compta és que se'ls acaba gastant en la seua afició als casinos i a les dones, que pobres, no tenen altra sortida ara mateix. Fabra sobretot és un home de sort, que ja tres vegades ha comprat loteria guanyadora, encara que dubte que se l'haja vist prop d'un venedor de loteria. Però, per damunt de tot, és un home honrat, que necessita 94 comptes bancaris perquè el puguen tenir més controlat.

És, en definitiva, la nostra terra la que escup aquests individus, que mai s'han preocupat del que ens envolta, sinó que sempre han estat mirant números, intentant fer-los pujar. Al cap i a la fi, som nosaltres els que els mantenim allà. No seriem doncs, capaços, si anarem tots alhora, de fer-los caure?

Masclisme descarat

Bueno, comença un altre any i com no havie de tornar a donar la tabarra, esta vegada perquè vaig vore unes frases que me van interessar bastant en l'exposició de dones en lluita que hi ha (encara) al casal popular de Castelló. Les frases impacten bastant perquè la majoria són de gent molt coneguda que no t'imaginaries per res que foren tan refotudament misògins, i sembla mentida que coses com aquestes, que per mi ja gairebé desacrediten a la persona que les diu, no es comenten en absolut quan es parla d'aquests personatges. Per exemple, sempre es comenta que malgrat l'època que va viure, Plató era favorable a que les dones tingueren els mateixos drets que les dones, però dubte molt que quan donem Kant ens diguen que creia que les dones eren absolutament inútils i que si alguna demostrava un mínim d'inteligència era que en el fons s'assemblava més als homes (Cite d'un text que ens van passar a Valencià: Quan veus una dona discutint sobre els principis de la mecànica, sembla que l'únic que li falte és una bona barba). Supose que d'exemples com aquests n'hi han a milers, però comentaré només els de l'exposició:

"No es pot confiar un secret a una dona que no estiga morta" -- Francisco de Quevedo. Malgrat les seues poesies amoroses, considerades importantisimes, es fa evident que sentia un despreci absolut cap a la dona, a la que li atribueix un tòpic molt comú (de xafarderes), rebaixant-la.

"Home, tu eres l'amo, la dona la teua esclava, Déu ho ha volgut així" -- Sant Agustí. Aquesta ja em sembla depravant. En primer lloc perquè no entenc com a una persona aixina se la pot declarar santa i venerar-la. En segon lloc, perquè ara que tanta gent es tira les mans al cap perquè els musulmans són uns integristes que creuen que la dona és inferior per la voluntat de Déu, ningú pensa que aquesta era la nostra cultura no fa gaire i que no ens podem considerar superiors quan erem iguals o pitjors que ells.

"La unica cosa en el món pitjor que una dona és una altra dona" -- Aristòfanes. No cal fer massa comentaris, només dir que Aristòfanes era un dramaturg grec i que reprodueix el pensament dominant que la dona està per sota de tot.

"Les dones senten passió pel càlcul: divideixen la seua edat per dos, dupliquen el preu dels seus vestits, tripliquen el sou dels seus marits i afegeixen cinc anys a l'edat de la seua millor amiga" -- Marcel Achard (comediant). Bé, a part de tractar a la dona de mentirosa, rencorosa i superficial, crec que el més important és pensar en, si és veritat que ho fan, el perquè de tot això. Pel que es veu els homes han estat tan ocupats criticant a les dones que no s'han donat conter de que és el patriarcat,el seu sistema de valors, el que fa que les dones se senten menyspreades i busquen tindre una aparent millor posició davant la societat. És el patriarcat el que fa que les dones busquen ser més joves, més primes i més riques, i l'autoodi el mecanisme que utlitza.

"No descriuré els òrgans femenins perquè són detestables" -- Carlos Linneo (biòleg). Sin comentarios. Només penseu quins eren els biòlegs que teniem no fa molt.

"La dona és un animal inepte i estúpid, encara que agradable i graciós" -- Erasme de Rotterdam. Aquest em va impresionar bastant perquè sempre que em parlaven del renaixement, aquest personatge el destacaven com un dels més importants pensadors de l'època. Novament era un misògin, cosa que mai es diu.

I bé, encara n'hi han més però supose que la idea ja està suficientment clara. El que ens hem de plantejar una altra vegada és si realment tota aquesta estupidesa l'hem superat o no. Jo crec que no l'hem superada en absolut, encara que com ja he dit algunes vegades, la hipocresia actual és més dificil de veure, està més oculta i alhora funciona més. La dona actualment és més que mai objecte de desig en tots els anuncis que pugues imaginar, per la televisió segueix representant gairebé tots els prototips de dona possibles, i el que és pitjor, més enllà d'aquest món de ficció que veiem cada dia, resulta que al carrer casi totes les dones reprodueixen el que veuen, se pinten, se vestixen o s'operen per arribar a la perfecció que se'ls demana sense parar-se a pensar en com afecta això a la seua dignitat.

No fa molt vaig vore un anunci que me va impresionar bastant. Era de jocs de la nintendo DS per a xiqueta i les quatre opcions eren: ser veterinaria, cuinera, dissenyadora o mare, i ademés ho diuen com si res, com si no fóra prou retrògrad atribuir aquestes feines a les dones quan fa tant de temps que han entrat en tot l'àmbit de treball. Tanmateix, aqui tenim veterinaria, cuinera i mare, induint com sempre s'ha intentat a aprendre a cuidar dels altres. I l'altra dissenyadora, per ser la persona amb més estil i menys cervell de la contrada.

No sé vosaltres que en pensareu de tot això, jo crec que les coses estan tan malament com fa alguns segles i si es continua així ni tan sols tota aquella gent que es creu tan moderna per donar paritat al govern serà capaç de trobar dones interessades en això.